El teatre a l’aula és una eina amb una potencialitat que intueixo immensa i que practico des de la humiltat. En els (frenètics) darrers temps, he tingut la sort de trobar molta gent (gràcies, Albert!, gràcies Xavi!) que m’ha ajudat a donar-li forma a l’aula amb més estructura i amb més resultats. Una de les eines en les que estic treballant és el rol en viu, que pot fer servir tècniques teatrals. Aquest és el segon any que l’aplico a 4rtESO a l’assignatura de Ciències Socials. Concretament, l’apliquem a la Revolució Francesa…i m’he trobat per segon any amb sorpreses que em serviran d’energia per a molt de temps.
La preparació del joc de rol en viu requereix temps i planificació, però només cal mirar els molts models que bona gent com Stronghold té disponibles (o molt millor, anar a jugar amb ells que no paren!) per fer-se una idea. Deixo aquí la meva proposta, per si us fa servei. Veureu Personatges Jugadors i Personatges No Jugadors. Els primers són de dos tipus: personatges reals i concrets (com ara Robespierre, Danton, Olympe de Gouges) i personatges «grup» (burgesos comerciants, sans culottes, etc). A l’arxiu adjunt, podreu trobar la fitxa de cada personatge, que ha de ser completada pels alumnes. També tenim Personatges No Jugadors (per a nanos als que no li ve de gust tenir un paper protagonista, per exemple). Aquests PNJ tenen la missió encomanada de «retransmetre» tot el que està passant a la Revolució i per ajudar al màster. Aquest paper no és menor!
Respecte al plantejament temporal, aquest joc de rol s’ha fet en 4 sessions: una primera sessió d’explicació de les causes i l’esclat de la Revolució per part de la profe, 1 sessió per a que l’alumnat prepari el seu personatge (amb treball personal a casa), 2 sessions per a jugar (nosaltres hem jugat en 2 moments: durant l’Assemblea Nacional Constituent i durant la creació del Comitè de Salvació Pública) i 1 sessió de recopilació d’allò viscut i consolidació de tot allò après.
La dinàmica és potser la part més important per mi, atès que el grup no havia fet mai rol en viu. Així, el màster (A.K.A servidora) té un paper fonamental intuint les diferents pulsions dels jugadors i tenint preparats diferents missatges per a què els esdeveniments passin i el joc no decaigui. Alhora, també recomano, des de la meva humil experiència, adjudicar els personatges d’acord amb les característiques de les nanes i nanos.
No m’estendré més sobre això perquè la gent esmentada anteriorment ho sap fer molt millor que jo i podeu jugar amb ells 🙂 Respecte als resultats acadèmics, he trobat una millora considerable en la consolidació dels coneixements, però el que més m’ha satisfet com a docent és l’impacte del joc en els nanos i en la seva comprensió dels fets històrics, de la seva trascendència i dels moments crítics o punts d’inflexió. Posaré dos exemples que guardaré molt de temps, dels molts que en tinc de l’experiència. El primer, l’any passat: el nano que feia de Robespierre es va ficar molt en el paper. El primer dia havia lluitat al costat del seu amic Danton, però el segon dia, el seu paper deia que cada cop es trobava més allunyat d’ell, que en desconfiava, que volia acabar amb ell…El nano em va dir al començament del joc: «però com pot ser això?». No va trobar resposta. Vam començar a jugar i la tensió augmentava. Finalment, va decidir aplicar la pena de mort també a Danton. Al final del joc, va venir i em va dir: «senyu, no me lo creo, lo he matado. Por el poder, por el poder» i va marxar. Després vam parlar en el marc de l’aula de tot això. Enguany, una noia molt tímida que feia de burgesa comerciant es va aixecar escandalitzada: «però, senyu, és una Revolució plena de sang!». I d’aquí, vam fer un debat sobre els fins i els mitjans.
El subtítol d’aquest post és «sobreviure creativament al caos». No us enganyaré. Hem estat sempre al límit del caos…i no. És a dir, en el moment en que els sans-culotte cridaven com bojos, els reis fugien pels passadissos de l’escola, una intervenció inesperada feia tornar a la història. Cal deixar-se portar.
Aquests dos dies són dels pocs que rescato a final de curs i em dic a mi mateixa: sí, això mateix era el que volia. Ni més ni menys.
PD: Aquí, un petit vídeo.
parlem de coses 